Al bell mig de tot

Avui tinc ganes de desfogar-me. Això no seria notícia si no fos perquè ho faré a partir del blog.

El tema és el següent: fa cosa de 3 mesos vaig rebre una notícia que em va alegrar el dia, que va ser l'anunci del concert de Biffy Clyro + Muse pel dia 27 de novembre al pavelló Olímpic de Badalona. Festa major, ja que costa molt que els grups internacionals que no sonen a les ràdios musicals (o allò que sona quan puges al cotxe i encara no has posat cap CD) o que no gaudeixen de l'estatus diví per la majoria de la gent (U2, Coldplay, Green day, Leonard Cohen...) es passin per aquí.

Després de l'alegria, clar, la tempesta. 40 € les entrades, poca broma, però assumimble, val la pena. De pedra em quedo quan traslladen el concert cap al Palau Sant Jordi: tot esgotat per l'olímpic i es necessita un recinte més gran. Queda clar que internet ja no és una amenaça sinó que una realitat: les ràdios haurien de començar a veure que posant merda de "usar i tirar" la cosa no els hi pot acabar sortint bé de cap de les maneres, ja que la gent es comença a buscar la vida i descobrir nous horitzons musicals pel seu compte.

Ara bé lo més fort del cas: Fa DUES SETMANES s'anuncia un canvi de data: el concert es farà demà i no divendres. Motiu: adequació del palau per a la final de la copa davis de tennis. Després de arreplegar els meus dos collons del terra, vaig tornar a mirar la notícia i per la meva sorpresa ho havia llegit bé. La pregunta a fer-me era tan clara com un I COM COLLONS POT SER AIXÒ? Estem parlant d'un canvi que afecta a prop de 20.000 persones no nomès adolescents frikis, sinó gent d'arreu de la península i fins i tot de fora que feia mesos que tenia entrades, bitllets de tren i avió, permisos de la feina, allotjament...

La conclusió que en trec, després de suspirar en direcció a la samarreta que més m'estimo (sobrevisc a Barcelona) és que encara ens queda molt, però MOLT camí per recórrer si volem ser un país una mica seriós. No tinc ganes d'entrar en política (la cosa podria donar molt de sí), però trobo que avui en dia poca cosa es pot fer per lluitar contra els interessos centrals, sobretot si intentem portar la bandera de la cultura. I ho escriu un apassionat de l'esport, però que no es tingui en compte un esdeveniment com el concert de Muse a la hora de muntar una final de tennis ho trobo de jutjat de guàrdia. Com a mínim avisar abans de la intenció de presentar candidatòria a ser la seu de la final als organitzadors del concert, que parlant a vegades la gent s'entén.

I de qui és culpa? He llegit de tot: de l'ajuntament per venuts, de la federació espanyola de tenis per "gorreros", de la promotora del concert per intentar treure més calers del compte canviant el recinte inicialment... Segurament tots els factors hi intervindrien, però el que està clar és que fets com aquest estan a la ordre del dia a casa nostra.

Començo a pensar que tot és una maniobra perquè no anem a veure el barça-inter de demà... qui sap...

Tots hem aixecat la veu alguna vegada per queixar-nos d'alguna cosa que trobem injusta, que no ens sembla bé o que creiem que es podria fer molt i molt millor. Hi ha gent que tendeix a fer-ho sovint i hi ha gent que s'ho calla. Normalment els qui ho fan sovint no se'ls pren passa en consideració perquè es veu com a algú que es queixa per queixar, i al final les seves paraules esdevenen molt previsibles. En canvi, la gent que per norma general calla, s'acaba auto-marginant i quan es decideix a dir alguna cosa la gent l'alaba més pel fet d'haver dit algo que no pel què ha dit.

En una societat tancada en l'escepticisme més absolut, defensar una ideoligia o manera de fer concreta aferrissadament comporta burles i molt poc suport per part dels altres. A ningú li agrada ser el primer, sobretot si sap com n'és de còmode la posició dels qui es limiten a criticar-ho tot sense cap mena de mirament.

Avui en dia té sentit morir per alguna cosa sabent que ningú et fotrà cas? No hi ha espai pels romàntics actualment, de manera que les coses s'han de fer d'alguna altre manera. Però, com? Com fer-te escoltar entre els altres? Avui en dia els valors envers els altres s'estàn deterioran en marxes forçades. Aquí llanço una pregunta al vol: quan fa que no ploreu per alguna cosa aliena a vosaltres? Una cosa tan natural com expressar tendresa, ràbia, impotència, emoció... s'està quedant en un trist gest de feblesa mental, i ai si et pillen plorant.

D'altre banda... quin motiu tindriem avui en dia per alçar-nos ferotjament contra el sistema? Què ens motivaria a sortir al carrer? Nacionalisme? Feminisme? Anarquia? Abolició de classes? Tothom qui surt al carrer és per defensar individualitats: situació laboral, crisis econòmica, plans desafavorables d'universitats... Poca gent s'anima a cridar en favor de la situació global d'alguna cosa, i quan ho fan no aconsegueixen res perquè a vegades és el propi govern qui surt a fer-ho, a proclamar els drets humans i el què s'escaigui. Si un govern surt a protestar, què vol dir, que la cosa està tan perduda que ni ells hi poden fer res? Mala senyal, llavors, mala senyal...

Amb una mica més de respecte i amb un mínim esforç per veure les coses de manera objectiva aconseguiriem molt.

Vivim massa bé, i a vegades ens queixem precisament per això.

Comencem forts: Espanya.

Paraula tabú entre els catalanistes que es creuen més de la ceba, a no ser que sigui per insultar o per mostrar-hi aires de despreci. No és el meu cas, almenys ara mateix; vull analitzar una mica el tema des d'una òptica com més llunyana millor.

Espanya és un país que sempre ha volgut demostrar més del que és, i aquest és el seu principal defecte. Si em permeteu un exemple una mica heavy, un dels màxims exponents d'aquest fet és l'espanyol més espanyol de tots: Francisco Franco. Humil servidor de Hitler, encara que aquest no li fotés cas, va ser fidel a defensa d'Espanya com a potència fins a la mort (de riure) del dirigent nazi. Si Espanya sigués capaç de fer una mica d'autocrítica, tot funcionaria millor, però sembla que la història i el present constaten que ara mateix el tema és, com a mínim, complicat.

Què pretén Espanya fent tot això? Al meu entendre, amagar els seus defectes. Si no té un estat unitari, apa som-hi tots a proclamar la "una, grande y libre"; si no té una economia forta, anem a plorar-li les faldilles al Sarkozy per veure si ens deixa anar al collons de cimera; si la gent passa de nosaltres, anem a fer-nos una foto amb el Bush i el Blair per anar a atacar a 4 pringats que l'única cosa que ténen al seu país és molta dosis de mala sort.

I no seria genial que d'una vegada per totes assumís el què és? Un estat descentralitzat, plurinacional, que viu de les sueques amb bikini i de les ajudes de la Unió Europea. I jo em pregunto: què tindria de dolent? Poc prestigi? Iraq ja ens va ensenyar què els hi passa als països que en volen aconseguir (snif). Com afectaria aquest model a Catalunya? Això ja en parlarem en alguna altre ocasió...

Tornem al que ens ocupa: Espanya. El fet de volguer amagar les debilitats demostra que té por, molta por. No és gratis una bandera com un camp de golf al mig de Madrid, ni els peatges, ni l'espoli fiscal. Saben d'on han de treure els calers i saben com fer-ho (amb 4 influències i molts duros que sempre acaben tornant d'on han sortit), de la mateixa manera que saben que els han de mantenir contents perquè pot ser que no estiguin calladets sempre, alhora que els han de mantenir una mica cabrejats perquè dins mateix es creïn altres corrents internes favorables al govern central davant la por a una revolució catalana negativa per als interessos de... mmm... els interessos d'algú.

Vist d'aquesta manera, sembla que Espanya sigui una adolescent de 15 o 16 anys que vol anar per lliure però no pot, de manera que en determinades ocasions pot tirar pel dret argumentant que és grandeta i en altres ha de rebaixar-se fins a l'altura de l'entrecuix quan veu que les coses li poden anar malament.

Quines són les perspectives de futur? No crec que la cosa canvii gaire si no s'actua des de dins, i Catalunya tindria molt a dir en aquest sentit (al pròxim article explicaré el perquè crec que és així).

Aquí acaba la primera paranoia mental. No em foteu massa canya, que en el fons sóc bon tio.
Salut!

Després de mesos pensant-m'ho... He acabat caient en aquest univers dels blogs.

I per què? Dons bàsicament perquè no sé ben bé què posar-hi...

No, no m'he tornat boig, i tampoc és que hagi begut massa per dinar. Crec que aquesta eina m'ajudarà a espavilar-me a formar-me una idea personal de les coses, i no trobarme "Al bell mig de tot", com he fet últimament.

No pretenc canviar el món a partir d'articles corrosius; qui ho pretén, que sàpiga que em ric d'ell amb fermesa. Simplement aquí tinc pensar posar-hi pensaments perquè, entre tots, agafin una mica de sentit. Seràn segurament coses abstractes a més no poder, però mica en mica espero que m'aportin el coneixament que desitjo. Tothom és més que benvingut a dir-hi la seva, de la mateixa manera que em dedicaré a buscar jo mateix altres opinions.

En fi Serafí, ja estic pensant en el primer article, que espero que no tardi massa en sortir publicat.

Sigueu benvinguts a casa vostre!